Print
Cartell del Día Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial (Autora: Favianna Rodriguez)

Condemnar el terrorisme sense caure en la islamofòbia

Brigitte Vasallo.

(article publicat a La Directa el 14/01/2015)

La paraula islamofòbia ha adquirit un lloc central a les portades dels nostres diaris, a les nostres converses, a les nostres opinions. Arran de la legítima reprensió dels atemptats terroristes de París, s’ha generat un terrible soroll de fons on tot es confon. Criticar el terrorisme és islamofòbia? Denunciar la islamofòbia de moltes d’aquestes crítiques és legitimar el terrorisme? Què és què i on ens trobem enmig de tot plegat?

L’any 2006, l’informe de l’Agència Europea de Drets Fonamentals Musulmans a la UE. Discriminació i islamofòbia advertia que una de les grans dificultats per reconèixer la islamofòbia és que, sovint, apareix camuflada sota imatges de patriotisme i autodefensa. Per això és important recordar que aquest fenomen no és una qüestió d’opinions ni de sensibilitats, sinó que és una forma d’incitació a l’odi tipificada des de fa anys en l’àmbit internacional i amb indicadors acotats. En general, hi ha molt poca gent que s’anomeni obertament islamòfoba, si bé és cert que està menys penalitzat socialment que dir-se, per exemple, racista. Però, com amb qualsevol altre eix d’opressió com el sexisme, la lgtbfòbia o la xenofòbia, no n’hi ha prou amb no identificar-se com a part de l’entrellat per no ser-ho: s’ha de fer una feina intensa i profunda d’identificació i autocrítica.

Islamofòbia i discursos d’exclusió

En la seva explicació més bàsica, la islamofòbia es defineix com el conjunt de prejudicis i la por contra l’islam i les persones musulmanes. És important matisar a què ens referim quan diem persones musulmanes. Més enllà de les creences i les pràctiques religioses de cadascú, s’entén com a persona musulmana tothom que sigui llegit, correctament o incorrecta, com a tal. Persones de tradició musulmana que són laiques o atees també pateixen la islamofòbia. Persones llegides com a àrabs, ja siguin cristianes àrabs, jueves àrabs, amazigues, kurdes o de qualsevol ètnia o tradició cultural i religiosa, pateixen la islamofòbia. Sense anar més lluny, el policia assassinat a París, anomenat Ahmed, ha estat definit com a musulmà sense cap mena de dubte i sense preguntar al seu entorn si ell s’identificava com a tal o no.

Aquesta filiació necessària i que no es posa en dubte entre tradició cultural, racialització, cognoms i filiació religiosa forma part, precisament, de l’entrellat de la islamofòbia, que construeix un mite identitari a partir d’una oposició binària fictícia: Europa com a laica (o com a cristiana) i l’islam i les persones musulmanes com a estrangeres, exògenes. L’enemic extern.

En aquest sentit, els terroristes de París, els germans Kouachi, també han estat llegits únicament com a musulmans sense aturar-nos a pensar que, alhora, eren francesos, nascuts a França i educats a l’entorn francès d’una institució d’acollida francesa. Tant el seu cognom com el lloc de naixement dels seus pares es potencien per construir una identitat aliena que nega la seva biografia.

Aquesta lectura reduccionista no només afecta els bàrbars terroristes amb els quals ni volem ni ens podem identificar. De les persones llegides com a musulmanes, en parlem com a segones i terceres generacions d’immigrants, com si la migració no fos un procés, sinó un factor hereditari. Fins i tot les persones que s’han convertit a l’islam recentment són estrangeritzades.

Els vuit indicadors d’islamofòbia

L’any 1997, la Runnymede Trust va crear una comissió per estudiar la islamofòbia al Regne Unit que ha quedat com un dels grans referents per entendre aquesta qüestió. Del seu estudi, anomenat Islamofòbia, un repte per tots nosaltres (Islamphobia: a challenge to all of us), se’n dedueixen vuit indicadors. Podem seguir el seu rastre sense cap mena de dificultat en la majoria de debats –públics o privats– sobre l’atemptat de París que s’estan veient aquests dies. Quan parlem d’islamofòbia, doncs, ens referim a alguna d’aquestes actituds.

1. Entendre l’islam i/o les persones musulmanes com una entitat monolítica o estàtica, incapaç d’adaptar-se a noves realitats

2. Entendre-les com a diferents, separades i independents, no influenciades per factors culturals i sense valors comuns amb altres cultures

3. Entendre-les com a inferiors, bàrbares, irracionals, primitives i sexistes

4. Veure-les com a enemigues agressives, amenaçadores, aliades del terrorisme i del xoc de civilitzacions

5. Entendre l’islam com una ideologia política i militar

6. Rebutjar sense cap mena de consideració qualsevol crítica a Europa provinent de persones o entitats musulmanes

7. Justificar les pràctiques discriminatòries contra les persones musulmanes

8. Entendre l’hostilitat contra les persones musulmanes o l’islam com quelcom natural

Amb aquests indicadors a la mà, podem revisar les converses i les informacions que han sortit sobre l’atemptat i repensar a què ens estem referint quan denunciem el punt de vista islamòfob. Hi ha un espai enorme per poder denunciar la violència sense que els nostres discursos generin opressió cap a una població que està triplement victimitzada: pels terroristes que estan segrestant la seva creença i la seva identitat, per la resta de la població que la criminalitzem sense embuts i per una sèrie d’estructures polítiques, econòmiques i administratives obertament racistes.

Pensar que rebutjar el terrorisme caient en el discurs islamòfob és ser radical o atrevir-se a ser políticament incorrecte demostra que hem après ben poc sobre reproducció de dinàmiques d’opressió i sobre pensament colonial. Ben al contrari, és alinear-se amb el discurs hegemònic que legitima polítiques internacionals, invasions, espolis i aliances perverses en un món que es defineix sense embuts com el del bé contra el mal, com la civilització enfront de la barbàrie. És la ideologia que ens prepara per empatitzar amb Israel, per entendre les intervencions a l’Iraq i per llegir l’Afganistan en termes de fanatisme religiós sense implicacions polítiques internacionals. Estem davant l’antisemitisme del segle xxi i estem caient a la mateixa trampa.

Si el privilegi és el lloc que ocupem quan neguem una opressió perquè no ens afecta directament, en el cas de la islamofòbia, queda molta feina per fer.

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterEmail this to someone
Cap comentaris

Envia un comentari