imes-LGTBI
Imatge del web www.nopinkwashing.org.uk

Ciutadanies i drets universals

Mireia Vehí Cantenys.

L’altre dia vaig tenir l’ocasió i el plaer de sentir a Carlos Giménez parlant sobre la interculturalitat i les nocions comunes de ciutadania. La intervenció va ser d’allò més interessant, però em van quedar dues idees ballant al cap, com quan alguna cosa no encaixa i dóna voltes fins que li dones una explicació o li prestes l’atenció que es mereix.

 

La primera idea és la noció comú de la ciutadania, bella utopia, que queda esberlada per un context hostil dibuixat per la LOEX – Ley Orgánica de Extranjería -, que recorda diàriament a milers de persones a l’Estat Espanyol (i a la resta d’Europa amb la seva homònima particular) que la ciutadania és universal però no universalitzable. Que la ciutadania és una eina de garantia de drets de persones que són filles de generacions d’espanyols i d’espanyoles (amb tots els dubtes que em comporta aquest gentilici), mentre que és un factor d’exclusió per a la resta de persones que viuen al territori i que experimenten la frontera com una variant discriminadora de la ciutadania. Així doncs, la ciutadania comú només es pot entendre com una proposta política que aposti per la ciutadania universal i universalitzable. La ciutadania comú com una garantia d’igualtat de drets per a totes les persones que habitin al territori, convertint la diversitat de situacions administratives en una de també comú: drets per totes les persones sense prestar atenció a si han cotitzat o si s’han regularitzat. Mentre que Giménez donava a la noció de ciutadania comú una dimensió de consens en la mesura en la que aposta per la construcció d’un feix de valors comuns entre persones  de cultures diverses, per a una servidora el consens no és possible sense igualtat de drets.

 

La segona idea és més complexa, no com a concepte, sinó com a crítica. Abordaré aquí un tema arriscat sense acabar de tenir una posició tancada i definida. Giménez parlava, en el marc de la ciutadania comú, de la universalitat dels drets humans com a límits clars i operatius d’aquests valors comuns. És a dir, allò comú podia prendre la forma que fos però en cap moment podia traspassar els preceptes dels anomenats Drets Humans, derivats de la Declaració Universal dels Drets humans firmada al 1948 per les Nacions Unides.

 

I en aquest punt la idea em balla. I sé que és políticament incorrecte que ballin els Drets Humans, i més quan jo en sóc una ferma defensora en territoris com la Frontera sud, en situacions de vulneració de drets per part de les forces de l’autoritat, en presons, en CIE, i en milers de situacions que quotidianament es donen a casa nostra i arreu del món relacionades amb l’abús i amb el tracte inhumà i degradant. Però el que em balla no és el ferm convenciment que s’ha de combatre cada abús i cada vulneració de drets, el que no m’encaixa és la condició d’universalitat dels Drets Humans. És a dir, que la Declaració Universal dels DDHH estigui dissenyada per a totes les persones i pobles que viuen al món (tot i que aquesta es firma en el marc de les Nacions Unides per diversos països que no són sospitosos de ser pro Occidentals, com l’Afganistan, el Pakistan, la Xina o Veneçuela). Però no és la Declaració el que no m’encaixa, sinó els usos que d’aquesta se’n fan.

 

 

Drets humans, feminismes i interseccionalitat

En aquest punt de l’embolic el més assenyat és posar exemples pràctics, ja que les crítiques abstractes i generalitzades no solen portar a bon port. I ara em ve al cap Brigitte Vassallo, a qui també vaig tenir el plaer d’escoltar no fa gaire i que exposà el terme pink washing, o la utilització de la reivindicació de drets LGTB desconnectats d’altres dimensions de les persones (classe, origen cultural, edat, etc) i de forma que legitima la vulneració de drets d’altres col·lectius. Un bon exemple de pink washing, segons exposava l’autora, és l’exèrcit israelià, que venera els drets LGTB de les persones i s’abandera com a defensor d’aquests a l’Orient Mitjà però només per aquelles que són jueves (o millor dit no musulmanes). És a dir, l’exèrcit i el govern israelià no defensa els drets sexuals i reproductius de col·lectius LGTB de forma universalitzable (per a totes les persones que ho siguin), sinó que entén aquests drets només associats a persones jueves, blanques i segurament de classe mitjana.

 

Així, quan en un check point para i registra a milers de ciutadans palestins, no funciona si, com diu Brigitte, “aquests ensenyen el carnet de marica” per a que els deixin passar sense registre, sinó que com a musulmans pateixen el mateix tracte que la resta de ciutadans i ciutadanes palestines. Així doncs, cap palestí ni palestina salva la seva vida per ser del col·lectiu LGTB, el gay’s friendly només funciona per a determinades poblacions.

 

La crítica interseccional al pink washing és de la mateixa arrel que la crítica interseccional que es fa als feminismes anomenats hegemònics, purple washing en deia Vassallo, és a dir, la vindicació dels drets de les dones només associats a models de dones blanques i occidentals, amb tots els posicionaments que d’aquí se’n desprenen. Models de bellesa, models d’empoderament, models culturals del cos i del gènere, models d’organització, models de criança, models d’èxit. El pink i purple washing utilitzen la bandera dels drets sexuals i reproductius com a eines de vindicació de drets però també com a legitimació de l’exclusió d’altres grups de dones. El cas del vel n’és un bon exemple: dones feministes europees i laiques bel·ligerants que treballen per a pal·liar l’abús que pateixen les dones musulmanes que porten vel, perquè el vel és símbol de submissió, d’aïllament i de model familiar patriarcal.

 

Cal combatre’l perquè és un símbol de l’opressió de les dones. Cal combatre’l perquè és una imposició. Combatre’l sense preguntar (ni escoltar) a les que el duen. Combatre’l en nom del feminisme(s) i dels drets de les dones, un feminisme(s) que s’apropia dels drets i els utilitza per a combatre models i opcions que difereixen de les pròpies; aplicant i entenent els drets sexuals i reproductius aïllats d’altres dimensions de les dones: l’origen cultural, l’orientació sexual, la classe social, l’edat, el nivell educatiu, etc.

 

 

Conclusions? O l’aplicació de la interseccionalitat al(s) dret(s)

Els anteriors exemples ens porten al qüestionament, no dels DDHH, sinó de l’ús i l’apropiació d’aquests per a fins que no acaben d’encaixar amb els objectius de la Declaració. I en aquest punt de l’article és quan m’agradaria llençar una pregunta sense resposta, però que fa molts anys que em balla pel cap: és possible un dret universal?

 

Sense voler entrar en camps d’esbarzers ni obrir camins que no poden resoldre’s en el marc d’aquest article, voldria aclarir que no pretenc submergir-me en el relativisme absurd del que Sartre tant bé escrivia. No és que la interseccionalitat porti a l’absurditat ni faci esvair els límits de la moral. És que la moral té una dimensió cultural, és que el dret i la justícia també tenen un component de classe, és que totes les construccions socials tenen dimensions que les defineixen. I com a tals, no poden ser bons per a tots els pobles i persones del món. Però, si tornem als drets de les dones, això què vol dir? Que no es poden denunciar els abusos?

 

Per a una humil servidora cal obrir dues línies que no conclouen però aporten mirades interessants.

 

Per una banda, i citant una conversa entre pastissos a la Cooperativa Eines, el dret de l’Estat Espanyol és, sovint, cec a la interseccionalitat (és a dir, a la mirada complexa de les persones i dels contextos). En aquest sentit, apostar per una justícia que pugui incorporar la interseccionalitat implica obrir la porta a corpus legislatius que donin pas a un marge d’interpretació més gros, i que, això ens pot dur (o té com a contrapartida) un major grau d’indefensió jurídica. Ja que, si hi ha més marge per interpretar, les lleis són menys resolutives i estan més subjectes als contextos dels delictes. Aquest debat, que ni està resolt – ni segurament exposat amb la complexitat que es mereix -, és complicat i amb difícil resolució. Però cal obrir-lo. La diversitat també afecta a la justícia.

 

Per altra banda, i fent un exercici d’evocació de la intel·ligència col·lectiva feminista, una de les possibles respostes al relativisme sobre drets i llibertats en contextos culturals diversos, pot ser el consentiment i la validació de l’experiència i la voluntat com a guia. Consentiment pel vel, consentiment per matrimonis, consentiment per a jutjar i articular un dret interseccional des de la particularitat.

 

Tot i que el consentiment no resol el debat de la justícia universal, permet qüestionar el concepte de drets universals en la mesura en la que aquests estiguin desvinculats dels contextos i les dimensions que es visibilitzen amb la interseccionalitat.

 

Així, i tornant a la proposta política de Carlos Giménez, hem de construir la ciutadania comuna fent-la un pou de sinergies que no hegemonitzin diferències, ni normativitzin desigualtats, ni sedimentin discriminacions.

 

La ciutadania comú com a cruïlla de drets, particularitats, necessitats i mirades. Utopia? Benvinguda, que serveixi perquè caminem ben lluny.


Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterEmail this to someone
Cap comentaris

Envia un comentari