Star wars gran
Imatge: cartell de la pel·lícula Star Wars: Episodio VII - El despertar de la Fuerza

El saben aquell del negre, la noia i l’hispà?

Rafa Besoli.

 

Ho admeto: sóc mainstream. He vist dues vegades “Star Wars: el despertar de la fuerza”; tinc gravat el concert que U2 va fer a París després dels atemptats del novembre; m’han regalat el DVD de la gira “The Wall” de Roger Waters i, fins i tot, he fet això tan mainstream de considerar-me antimainstream perquè he vist la versió Roadshow del darrer film de Tarantino…

Si a això hi sumem alguna nit de pecat autointoxicador amb “Sálvame Deluxe”, queda clar que potser hauria de dedicar una mica més de temps a la militància intel·lectual underground, minoritària i revolucionària, que és el que es pressuposa a qualsevol persona que, com jo, està vinculada a l’acció dins de l’àmbit… ehem… social.

Aquesta confessió, però, no respon a cap mala consciència. De fet, penso que a vegades treballem massa exclusivament des dels marges (la qual cosa no està malament: des dels marges sempre s’ha construït el canvi i la transformació), i ens oblidem de la superfície. Que, ens agradi o no, és on “passen” les coses.

I aquests dies, des de la superfície, el fenomen de taquilla mundial està protagonitzat per un negre, una noia i un hispà que, més o menys, no fan de negre, noia i hispà. I veig també que Bono, al concert de París, treu a ballar un noi sikh; o que les pantalles de l’espectacle megalòman de Roger Waters mostren fotos de dones amb vel que lluiten per la dignitat dels seus països massacrats per les bombes del “primer món”, la bogeria terrorista i el patriarcat sense fronteres.

Que les diversitats es visiblitzin als circuits mass mediàtics és, sens dubte, una bona notícia i és positiu. Fins i tot (i aquí, m’arrisco a pecar d’ingenu) si aquesta diversitat la visibilitza Disney per fer més caixa, Bono per semblar més progre o Waters per épater le bourgeois. Ara, cal aconseguir que aquests primers passos “compromesos” tinguin continuïtat més enllà de quotes i paternalismes; i això, ara sí, es treballa des dels marges, donant eines que generin espectadores crítiques i vigilant que tanta diversitat visibilitzada no sigui una manera de “normalització” interessada.

De Tarantino, potser en parlem un altre dia.

 

 

 

 

 

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterEmail this to someone
Cap comentaris

Envia un comentari