Imatge: web del projecte inmigracionalismo

Quan el periodisme fa autocrítica

Rafa Besoli. 

El periodisme és, ara per ara, una maquinària al servei d’interessos polítics i empresarials que res té a veure amb el seu paper de garant de les llibertats i la democràcia. Ho hem sentit moltes vegades i ho hem interioritzat fins a convertir-ho en una d’aquestes veritats enutjoses amb la qual cal conviure resignadament.

Aquesta percepció és ja un mantra social que, de mica en mica, ha generat una imatge estereotipada del periodista. Una imatge que dibuixa aquests professionals com a egòlatres que es creuen posseïdors de la realitat i que es mostren permanent refractaris a la crítica. I a l’autocrítica, es clar.

Cal, però, fugir d’aquest tipus de generalitzacions que obvien la feina permanent de reflexió que, ara per ara, es genera des de la mateixa professió. Als darrers anys, i centrant-nos en l’àmbit de la informació sobre la diversitat cultural, han nascut un munt d’espais i de dinàmiques que precisament aposten per l’autocrítica com a eina indispensable del bon periodisme.

Es el cas d’Inmigracionalismo, una iniciativa encetada per periodistes de Madrid i la Red Acoge. El col·lectiu visibilitza a través de la seva pàgina web aquelles (males) pràctiques comunicatives que, per ignorància, irresponsabilitat o pura intenció intoxicadora, fan un tractament sensacionalista de la immigració. La col·lecció de portades que ens saluden tan bon punt entrem a http://www.inmigracionalismo.org/ esgarrifa amb la seva bateria de recursos escabrosos, impactants, tremendistes i, naturalment, gens informatius.

La proposta d’Inmigracionalismo és realment modèlica ja que permet reubicar el periodisme allà on ha de ser, fent de la revisió contínua i crítica dels seus relats una manera de trobar la veritat, si em permeteu la cursileria. Però igual o més important que això es la seva aportació a una nova manera d’entendre la comunicació.

Perque Inmigracionalismo no vol únicament denunciar allò que està malament. Vol que lectores i lectors siguin part d’aquest procés de revisió contínua i, per això, el web i els dos informes que, de moment, s’hi poden descarregar, no són només un catàleg dels horrors periodístics. Són eines per apoderar qui no es conforma amb consumir informació. Són eines d’un nou paradigma comunicatiu (més crític, més flexible, més participatiu, més honest) que, des d’alguns sectors i de manera interessada i sensacionalista, es ven com a crisi del periodisme. No feu cas. Es un rumor.

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterEmail this to someone
Cap comentaris

Envia un comentari