Quan fas feixispop no hi ha stop

Rafa Besoli.

Al documental “Poder mirar als ulls”, el músic i agitador cultural Gat explica que un típic concert de rock sempre l’ha semblat un esdeveniment feixista, amb unes persones situades per damunt de les altres. I no parla únicament dels concerts vinculats a certa escena skinhead d’extrema dreta. Parla del ROCK com a indústria; parla d’aquest rock que forma part, permeteu-me el lloc comú, de la nostra banda sonora sentimental. Una banda sonora, per cert, que sempre hem associat a la rebel·lió contra el poder establert que uniformitza la individualitat.

Seria massa agosarat afirmar que el rock és essencialment feixista, però sí que és cert que, al llarg de la seva història, molts discursos estètics de la música popular s’han impregnat de l’imaginari fuhrero. I de repassar aquestes connexions s’encarrega el recentment publicat “Mercancía del horror. Fascismo y nazismo en la cultura pop”, de Jaime Gonzalo. Pel llibre passen des de David Bowie a Sid Vicious, stars que, en algun moment de la seva carrera, han jugat a espantar les iaies posant-se una esvàstica.

Al llibre, hi ha també casos de famosos que han mostrat una relació ideològica més directa amb l’ultradreta, però em resulta molt més interessant acostar-me a qui s’ha apuntat a la salutació romana per pura provocació, per pur esperit destroyer que, en el fons, és un esperit ben poc nazi. Banalitzen la barbàrie? O potser evidencien allò que no ens agrada admetre?: que, en l’era del capitalisme espectacle, TOT és (feixis)pop.