PLASTIDECOR COLOR CARN

Aixa Drammeh

Sóc filla única, no sóc mare, i no he compartit una quotidianitat amb infants. Diria que en sé ben poc de criatures. Però a través d’assistir a les conferències i activitats del projecte BODI, he pogut recordar i reflexionar, des de la meva adultesa, les vivències d’una nena clarament racialitzada. He viatjat cap a un passat que gairebé ni recordava, el passat de la petita infància, de records borrosos en la seva imatge però emocionalment tan colpidors com una gerra d’aigua freda.

Durant la primera jornada del BODI, dia introductori on polítics, professionals de la docència i de la interculturalitat hi van dir la seva, em vaig sentir molt d’acord en les diferents idees exposades. Vam parlar de la necessitat de resoldre el “problema” de la diversitat, entesa com a tal dins el marc d’una societat occidental moderna, i d’una proposta educativa orientada a generar una consciència de la diversitat durat les primeres etapes educatives.

Des del meu punt de vista, un dels eixos més complexes a treballar en relació a les diversitats, és l’eix de la raça, un tema considerat tabú per a moltes persones i més si ho estem emmarcant en l’àmbit de l’educació infantil, on moltes escoles ( famílies incloses)  pensen que, introduir el tema de la raça en edats primerenques, pot despertar conflictes innecessaris. Així doncs, el més segur per a tothom (i més còmode pels adults) serà no “embrutir” els ulls de la innocència infantil incapaços de veure blancs i negres ( i les seves connotacions)  i establir com a norma,  la invisibilització de la diferència.
Sempre i quan tinguis el “privilegi” d’estar en el grup majoritari que conforma la diversitat a l’aula, és a dir, en el grup dels “blancs”, hi estaràs  força còmode en el no reconeixement de la diversitat racial. Però si formem part del grup menys representat, molt probablement ens transformarem en éssers invisibles, permeables, i mimètics a contracorrent.
Nens i nenes entenen més enllà de les paraules, entenen tot allò que ni nosaltres mateixos, els adults, som capaços de percebre, tot allò que no es diu i tot allò que es diu conforma la seva realitat.

Pensem-hi breument. Imaginem la càrrega de la motxilla de la discriminació per qüestions racials que pot arribar a suportar un infant. Tenim 3-4 anys i ja podem percebre la nostra diferència, sabem que no formem part del grup perquè el nostre cos no és com el de la majoria, ni tampoc som iguals a qui representa el model a seguir a la guarderia, ni tampoc som iguals als nostres veïns i veïnes. El nostre instint de supervivència i la nostra necessitat de pertànyer al grup ens fa desitjar amb totes les nostres forces ser iguals a la resta perquè ja hem après que la diferència, exclou.
I amb tan sols tres anys, com podem caminar lliures i lleugers amb aquest pes tan  incòmode? Perquè no ens ensenyen a estimar i valorar la diversitat? Qui ens ajudarà a entendre el “plastidecor color carn”, quan la professora ens demani dibuixar-nos?

Partint de la meva experiència personal, vull reivindicar amb veu ben ferma la necessitat de tractar les discriminacions per qüestions de raça que ja apareixen al llarg de les primeres etapes de vida infantil. Aquestes discriminacions, tan inconscients i subtils, com si fossin petites partícules suspeses en l’aire, conformen la nostra realitat social i puc assegurar que per una criatura petita són innocentment absorbides fins i tot força abans de poder comunicar-se verbalment.

M’agrada pensar que projectes com el BODI són part de la resposta i un punt de partida pels més petits, per tal de preparar-los per moure’s a través d’una societat tan diversa i acollidora com violenta i discriminatòria. Agraeixo la feina de tots els col·laboradors que han participat en la construcció d’aqueta iniciativa tan necessària i que , des de la pedagogia,  ens ofereix eines i nous coneixements per tractar temes tan controvertits com el color de la pell dels nostres cossos.