Articular-nos des del reconeixement

Brigitte Vasallo.

Estar juntas las mujeres no era suficiente, éramos distintas.

Estar juntas las lesbianas no era suficiente, éramos distintas.

 Estar juntas las negras no era suficiente, éramos distintas.

Estar juntas las mujeres lesbianas negras no era suficiente, éramos distintas.

Cada una de nosotras tenía sus propias necesidades y sus objetivos y alianzas muy diversas.

Ha hecho falta un cierto tiempo para darnos cuenta de que nuestro lugar era precisamente la casa de la diferencia,

más que la seguridad de una diferencia en particular.

Audre Lorde

Quan la perspectiva interseccional es revela, per fi, com la única possibilitat real i efectiva de construcció de mirades i polítiques inclusives, constatem a la pràctica la immensa dificultat d’articular-nos a partir de les interseccions, acceptant les diversitats en les pròpies comunitats sense entrar en pànic i tornar a excloure les identitats minoritzades i ja excloses de les dinàmiques hegemòniques. Malgrat les bones intencions es reprodueixen accions contra la islamofòbia sense perspectiva de gènere, encara que la islamofòbia utilitza específicament el gènere i el cos de les dones per aplicar una violència redoblada. D’altra banda, es reprodueixen també les accions contra la LGTBI-fòbia que no ténen en compte l’eix de raça, quan la islamofòbia, actualment, té especial acollida en molts col·lectius LGTBI que malauradament reprodueixen els estereotips de la resta de la societat.

Per molt dolorós que sigui de constatar, deixar de banda la interseccionalitat no és un fet menor: estem davant de perspectives masclistes contra la islamofòbia i perspectives racistes contra la LGTBI-fòbia. En un moment en què l’Europa feixista torna a ser una realitat, quan portem a l’Estat espanyol 97 feminicidis en 2015, ens podem permetre el luxe de seguir-nos boicotejant mútuament? De concebre la nostra lluita particular en la seva petitesa anecdòtica, desarrelada d’una lluita global pels drets de les persones a ser diferents, i per la llibertat en tots els seus angles i arestes? De concebre’ns com a identitats planes i obligar-nos a escollir entre totes les coses que som i ens constitueixen? Creiem encara, realment, després de tots els errors històrics comesos per no haver-nos articulat, que podrem acabar amb la islamofòbia desatenent la problemàtica concreta de les dones musulmanes i de les persones musulmanes LGTBI? Com cridaria Sojourner Truth, que potser elles no són també musulmanes? Creiem també que podem lluitar pels drets de les dones i les persones LGTBI sense tenir en compte totes aquelles que són, volen ser, i ténen tot el dret de ser musulmanes?

El nostre futur serà divers, complexe, interseccional o no serà. Ens salvarem plegades, o no es salvarà ningú. I aquest únic futur possible inclou això: donar espai a les identitats incòmodes, mirar-les de cara, entendre que totes les lluites ténen importància paral·lela i assumir que el poder és polièdric i sovint les identitats oprimides són simultàniament opressores. L’articulació no serà real si només vol ser-ho des de la semblança. L’espai on cabrem tots i totes, serà un espai on les diferències no seran silenciades i tothom pugui ser la infinitud de coses que és. Que som.