Per totes les dones que no som com cal

Brigitte Vasallo

Fa uns dies vaig tenir la sort de compartir taula rodona a Sant Vicenç dels Horts amb la Fàtima Taleb, regidora de participació de l’Ajuntament de Badalona. Se’ns va proposar que reflexionéssim sobre allò que s’anomena «gestió de la diversitat» i que sovint s’entén en termes d’una suposada diferència cultural que, a més de suposada, és problemàtica de per si. La Fàtima Taleb és musulmana i jo no ho sóc. Això, però, no ens dóna més problemes que el fet que jo sigui més alta que ella, per dir alguna cosa. Jo sóc lesbiana i ella no. Això tampoc no ens dóna cap més problema que el fet que ella sigui més jove que jo. Però la seva identitat musulmana i la meva identitat lesbiana són les diferències que el món (els mitjans de comunicació, els prejudicis, les estructures de poder, el sistema educatiu) insisteixen a problematitzar entre nosaltres. I són les diferències que nosaltres insistim a utilitzar per entendre’ns, precisament, des de l’experiència de l’alteritat: de ser aquella «altra» que no encaixa, que s’assenyalen, que molesta.

Ser lesbiana, de la manera en què jo ho visc, no parla només de la meva sexualitat, sinó d’una manera d’estar al món. Ho sóc i se’m nota. I vull que se’m noti. Sóc el que s’anomena una «marimacho». I ho sóc per voluntat i decisió política.

Les marimachos som un desafiament a les normes que ens dicten com ser «bones dones». Molestem molts homes que volen que les dones siguem boniques de veure i els hi fem cas. Jo m’estimo a molts homes, però no entro en el joc de seducció: sóc immune a aquestes dinàmiques. No callo si tinc alguna cosa a dir. No somric si no em fa gràcia. No em faig agradable. També molestem moltes dones perquè ocupem un espai prohibit i no saben què fer amb nosaltres, les que no juguem. Les marimachos rebem violència constant. Des de la subtil, en forma d’aversió, d’insults pel carrer i a les xarxes, de silenciament. I rebem violència directa: encara no fa un parell de mesos un home em va pegar al tren. Així, de sobte, sense més i sense menys. I m’hi vaig tornar. Perquè per mi, ser marimacho, també és això: no victimitzar-me. I no ser víctimes ens treu molta solidaritat. Les dones, quan rebem violència, hem de plorar, hem de demanar ajut, hem d’ajupir-nos. És això el què ens diuen les campanyes sobre violència masclista on apareixem retratades amb la cara plena de blaus i la mirada perduda, però mai no sortim amb un ganivet a la mà decidides a tornar el cop.

Està bé: tenim dret a plorar. Però també tenim dret a defensar-nos. Malgrat que això ja no agrada tant i anima un discurs que iguala l’agredida amb l’agressor. Però no és el mateix agredir que defensar-se de l’agressió.

Per què estic escrivint d’això en allò que hauria de ser la presentació de la meva companya de taula, la Fàtima Taleb? Ho faig perquè se’ns ha demanat que parlem d’interculturalitat, i això està relacionat. Una de les meves feines és elaborar plans interseccionals en matèria de polítiques públiques. Els esquemes que trobem als plans actuals funcionen de la següent manera: els plans de gènere, d’una banda, treballen contra el masclisme i d’una altra donen eines d’empoderament i de protecció per les persones que patim el masclisme. Els plans LGTB treballen contra l’homofòbia, lesbofòbia, bifòbia i transfòbia i donen eines d’empoderament i de protecció a les persones que ho patim. Però quan arribem a allò que s’anomena «diversitat cultural» els plans proposen mesures perquè les poblacions minoritzades «s’adaptin», no molestin gaire. Aquests plans no assenyalen que vivim en una societat racista, i que el problema és precisament el racisme. No proposen accions per acabar amb aquesta xacra, ni proposen mesures de protecció i empoderament per les persones que pateixen el racisme. Com és que uns plans i uns altres funcionen des de lògiques tan diferents?

De la mateixa manera que quan violen una dona no és mai culpa seva, vesteixi com vesteixi, passegi per on passegi, o quan peguen a una companya trans no anem a analitzar el seu passing, quan agredeixen a una companya o a un company racialitzat no té a veure amb la roba que porta ni amb l’idioma que parla. La culpa és de la persona que l’ha agredit. I la raó estructural és el racisme i el masclisme.

La Taleb, com a dona musulmana, en sap molt d’aquestes agressions. Potser si estigués més callada, les coses li serien més fàcils. Potser si «no se li notés» tant que és musulmana, no rebria tant. Jo també podria dissimular. Totes dues podríem ser donetes discretes que amaguéssim la nostra identitat. Llavors, si després d’haver-nos esforçat per passar desapercebudes, encara haguéssim rebut agressions, la Taleb i jo, com tantes altres, hauríem de plorar. Perquè el màxim que la nostra societat pot sostenir són bones donetes plorant pels racons per tal de rebre aquesta solidaritat paternalista que només perpetua l’estat de les coses.

Però algunes, moltes, hem decidit no ser víctimes. Som agredides, sí, però no som víctimes. Amb el cos ple de blaus i cicatrius, afirmem amb el cap ben alt que tenim dret a ser qui som, i que tenim dret a semblar el què som. Que tenim dret a no dissimular per posar-ho més fàcil. Que tenim dret a no passar per l’aro. I que això tampoc no ens lleva el dret a plorar, a demanar ajut, a caure, a fer-nos vulnerables. Sí, ho volem tot. Perquè ens ho mereixem tot.

És per això que, lluny de confrontar-nos, les diferències entre la Taleb i jo fan que ella em representi, fan que jo em senti representada per la seva excepcionalitat. Ella, com d’altres companys i companyes que malgrat el racisme i la islamofòbia quotidianes estan donant la cara, ens representen a tots i a totes les que rebem violència per no ser com cal. I per això aprofito aquest espai per donar-li les gràcies. Perquè la seva visibilitat està obrint camí per la meva també. El seu orgull és també el meu.