Reconciliar-se amb el cos

Pol Galofre Molero | @polgos

Fa uns anys, a les parets de l’exposició + Humans del CCCB es projectava el vídeo d’una performance. No en recordo el títol, no recordo el nom de la performer, però de totes les coses sorprenents que s’hi podien veure, aquesta em va quedar gravada. No perquè em sorprengués, no m’explicava res que no sabés, sinó perquè tot i així de tant en tant encara hi torno. Com avui.

A la imatge es veia una dona, nua, prima, amb un cos molt ajustat a les normes del desig actuals, palplantada al bell mig d’una plaça. Un home vestit de cirurgià papallonejava al seu voltant dibuixant les marques de tots els retocs quirúrgics que li faria. Era un cirurgià plàstic. Quan finalment deixava de guixar-li el cos i se n’apartava, la dona havia quedat marcada pertot arreu. No quedava cap trosset del cos on aquest escultor de la bellesa no hagués volgut fer-hi algun retoc.

Avui volia parlar dels cossos trans: dels cossos oblidats, injuriats, menyspreats. Aquells cossos que podem maltractar perquè hem après que no ens són propis: que estan equivocats. Que la solució al nostre malestar és canviar-los. Sencers, si pot ser. Perquè no quedi cap rastre de nosaltres, per ser invisibles, per desaparèixer.

Vivim una època en què ser trans sembla que sigui cada vegada més possible: es parla de nosaltres als mitjans i no només com a fenomen exòtic, hi ha polítics de totes bandes que fan com que ens escolten, apareixem a pel·lícules i sèries que es colen a les sales d’estar de tothom i no només a aquelles que has de buscar sota les pedres del cinema underground. Tenim més facilitats per modificar els nostres documents oficials, i cada vegada hi ha més gent per a qui “trans” ja no és una paraula aliena. Fins i tot hi ha uns quants metges que estan disposats a arreglar-nos el problema sense que haguem de presentar cap justificant de trastorn mental com requerien fa escassos anys.

Vivim una època en què sembla que arreglar el nostre problema vulgui dir canviar el nostre nom legal i sobretot canviar el nostre cos. Guixar-lo sencer. Ens hem cregut el relat que si ens canviem sencers podrem ser feliços i deixarem de patir transfòbia, quan en realitat ni tots els cossos poden ser invisibles, ni es poden esborrar totes les petjades dels trànsits. Però sobretot ens hem empassat el relat que el problema som nosaltres, que són els nostres cossos i no la societat que els envolta. Els trànsits corporals són respostes individuals a un problema col·lectiu: la construcció social del gènere com a quelcom constrenyent i regulador dels cossos que el poden habitar.

Com a societat ens hem cregut que els cossos que tenen penis i són plans són cossos d’homes i que els que tenen vulva i pits són cossos de dones. Sempre dic que les persones trans evidenciem que això no és així, i en part és cert, però també és cert que moltes persones trans intentem al llarg de les nostres vides aproximar els nostres cossos a aquests patrons. Ho fem per poder viure, sense que ens n’importin gaire els costos, o sense ser-ne gaire conscients, perquè habitar cossos que escapen a aquest patró és difícil. Però si no visibilitzem els nostres cossos preciosament trans, si els modifiquem, els amaguem i els neguem, no desmuntarem mai el patró. No seran mai habitables. Qui ho farà si no ho fem nosaltres?

Avui volia escriure sobre el meu cos i he recordat la performance. He recordat aquell cos pràcticament perfecte als meus ulls i totes les marques de coses a modificar. He recordat la pressió social de la construcció del gènere femení representada en les mans d’aquell home cirurgià guixant els nostres cossos per adequar-los als seus patrons i he recordat que potser el malestar que ens genera aquesta construcció social del gènere és més palpable en les persones trans, però que ningú n’és completament lliure.

Jo he decidit reconciliar-me amb el meu cos perquè no vull barallar-m’hi més. Porto 20 anys enfadat amb ell: el vaig odiar quan li van sortir estries pertot arreu, quan li van sortir els pits, quan s’engreixava, quan creixien les cuixes, quan feia que la gent no em tractés com jo volia, quan la roba no era prou per amagar que no tinc cap figura esvelta i recta. El vaig odiar quan es notava que no tenia paquet, quan es notava que portava binder (samarreta que comprimeix els pits), quan simplement es notava. Però també l’he odiat només per ser gras, per no ser prou alt, per tenir grans, per tenir pèls en alguns moments o no tenir-ne prous en altres. He decidit reconciliar-me amb el meu cos i deixar d’amagar-lo. Primer perquè se m’ha fet massa evident que tothom té problemes amb el seu cos, i que a mi ja em venien bastant de sèrie, i després perquè crec molt fermament que no podrem resoldre la transfòbia social que encara patim si invisibilitzem constantment els cossos que la generen.

No podem aguantar ni un sol adolescent més per a qui la mort sigui preferible a viure en un cos visiblement trans. El seu (el nostre) malestar no es soluciona canviant el cos, es soluciona fent que ser visiblement trans sigui motiu d’orgull, de desig, o fins i tot que simplement no sigui rellevant.

Però per això hem de trencar els patrons, i no és feina només nostra. Les pressions corporals ens matxaquen a moltes i potser ho patim en silenci o potser fem bromes constants sobre la dieta de l’estiu o els cossos de les famoses a instagram, però el que hauríem de fer és deixar de mirar-nos la pell tota guixada i començar a assenyalar les mans que ens esculpeixen al seu gust.