prince
Foto: L'artista Prince en un dels seus concerts

Controversy

Rafa Besoli.

La mort als darrers mesos de David Bowie i Prince ha sigut una bona excusa perquè bona part de la premsa recuperi frases fetes i tòpics que, amb més o menys eficàcia poético-metafòrica, s’arrelen a marcs conceptuals estàtics i caducs. Marcs que, òbviament, de res serveixen per aproximar-se a dues icones del dinamisme perenne.

Provoca certa tristor i cansament trobar-se amb ressenyes i panegírics sobre Bowie o Prince que no paren d’insistir en una mateixa idea: ambdós van “jugar” amb l’ambigüitat al llarg de la seva carrera.

Es veu que “jugar” és cantar “Sóc negre o blanc? Heterosexual o gay?” (Controversy, 1981) i anar pel món amb pantis i tanga marcapaquet. Si, com en el cas de Prince, fas metàfores espirituals i dones les gràcies a Déu en els crèdits dels teus discos, ja t’has convertit en geni estrafolari turmentat per les teves contradiccions.

Com sempre, el relat que fem dels altres ens relata, en realitat,  a nosaltres mateixos. I que les actituds vitals d’aquestes dues “estrellonas” encara avui es considerin “un joc” certifica que, en el discurs mediàtic i social, l’espai de les diversitats és un espai excèntric. Un espai que, en aquests casos, s’ estigmatitza amb el pitjor dels pecats: la insubstancialitat.

 

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterEmail this to someone
Cap comentaris

Envia un comentari